L'ESTENEDOR. Bloc d'Antoni Riera

Amb motiu de l'apoteosi futbolera espanyola vaig sentir aquests dies un tertulià televisiu de TV3 que explicava que a Madrid les celebracions per les victòries de "la Roca" a terres austríaques havien estat molt "normals", en el sentit que no anaven contra ningú i eren molt educats i no sé quantes històries més. Em sembla recordar que el dia que es jugava la semifinal Espanya-Rússia jo era per Palma. Vaig acompanyar una amiga a ca seva i tornant a peu cap al meu jaç vaig passar per les avingudes. El negoci sexual anava en raure. Les dones de la vida a les voreres, i a l'asfalt, amb una mà al clàxon i l'altra al paquet, tot de cotxes escandalosos que s'anaven aturant a riure (o a contractar-los) dels serveis d'aquelles dones majoritàriament africanes i europees de l'est. Jo, a Palma, només hi vaig veure el de sempre, molta botxor, molta agressivitat i molt d'espanyolisme. Just abans del partit, vaig trobar un jove embolicat amb una banderota espanyola i el toro estampat que tocava a un porter automàtic. "Carlos, abre, coño". Tot anava així. Nacionalisme testicular. Res que no sabéssim.

Tot era vermell. Les cadires i les taules. La pell encesa. I també els generadors de fluids. I també les idees. El roig: color de l’amor, color de la lluita. Color de la carn, color de la sang. Ja diuen que “la monja l’encén i el frare l’apaga”. A Manacor, la monja és La Vereda. Els aflamencats de la Ciutat dels Clots estrenaren l’estiu dimarts passat amb un concert ple de calor, ple de pell i ple, sobretot, de música. La Vereda estrenava així el cicle de concerts a la fresca del Cafè 9Quatre. El grup manacorí ha esdevingut un producte de culte arreu de l’illa i fins i tot a la Península. El seu estil desenfadat, les seves lletres compromeses, els seus cants a l’amor lliure i sentit, farciren la vetlada de dimarts passat de somriures còmplices i mamballetes rítmiques. Bona part del públic visqué el concert de forma entregada, drets davant les seves cadires vermelles remenant els ossets calents d’estiu i de desig. Gins amb llimonada gelats i cerveses fresquíssimes amaraven etílicament el conjunt d’una nit on només es trobà a faltar la presència de la lluna. La Vereda encengué el foc d’aquest estiu que just ara comença i saludà amb ritme fresc els jerseis amb tiranys, els calçons a l’ample, els vestidets d’estiu i les aromes corporals. La pell encetada d’idees vermelles. Les idees encetades de pell vermella. Les encetades vermelles de les idees de pell. I canaren que “només som mamífers de raça humana intentant ser animal racional, i ja està”. Així de senzill, però així de fort. Cantaren al poder, contra el poder: “Els peixos més grossos no caben a la presó, són plenes de petits delinqüents, terroristes, com tu, com jo, com tothom. Les balances de costat. Els meus drets, retorçuts”. I al costat de la idea compromesa, l’amor lliure: “Si faig el que vull i tu m’estimes, jo t’estim perquè vull que facis el que vols”. Reblat tot això amb un clau final: “No m’estimis tant, i estima’m més bé, lliure”. Però un concert de La Vereda no seria un concert seu si no inclogués clàssics reclàssics com el “Monazo de amor”, el càntic a l’amor absolut, instintiu, valent, carnal, mental i fora corda. L’amor que droga, l’amor addictiu: “I ficar-me per la vena, tots els teus sentiments,, bevent-me les teves besades, fumant els teus alens, esnifant-te les entranyes, menjant-me el teu cos...”. Buf, quina panxada!

No Ausiàs, sinó Joan. Aquests dies ha tornat a sortir a rotlo la família del més poderós dels poderosos, la d'aquell home fet a si mateix, la del triomfador. La del ric. Llegia avui a la premsa (buf, quina premsa) l'estranyesa d'un cronista per l'absència al tanatori i a l'enterrament de la nora de Joan March de les autoritats illenques (Francesc Antich, Francina Armengol, Aina Calvo i Ramon Socias). Se n'estranyava, aquell cronista, que, tanmateix, reconeixia que sí que foren presents aquestes autoritats al funeral. I hom es demana què hi devien fer, al funeral. Els nostres polítics, els nostres líders, els nostres gurús, continuen retent honors als amos dels doblers, als qui, sempre de manera fraudulenta s'han enriquit a costa dels altres. Els qui han estat capaços de matar i tot per una pesseta, si voleu per un duro. M'és igual si trobau el comentari ingenu. El cert és que el mateix dia, a un racó qualsevol de Mallorca, es moria qualcú a qui ni tan sols digueren funeral. No hi anà cap president. Ni cap batle. Ni tan sols se'n temé la seva família. I era, no ho dubteu, tan persona com Carmen Delgado, la senyora. Un tractament, i un tracte, que, malauradament, encara no han passat a la història. Mentre no canviïn aquestes coses, que ningú parli de llibertat. Ni de democràcia.

Dones. Viatges. Decepcions. Carn. Pell. El comunisme esbucat. Els mites esbucats. Les cendres d’un món retut. I el record turmentat d’un pare que no s’acaba de morir mai. Tot i els retocs finals que han endolcit la presentació impresa de Postals de cendres respecte de l’original presentat al premi pollencí, el llibre mostra la reflexió del poeta instal•lat al cim del no-res, lliure de prejudicis. Un cim a voltes plàcid i tranquil, d’altres tediós i indolent. I d’altres, fins i tot turmentat. La presència sotjant de la malaltia i de la mort ja es deixa entreveure en el primer poema, on afirma que “només et voldria com unroc, com una metàstasi, una excrescència excelsa, un càncer original sense contorns ni mides”. El to elegíac dels tres poemes centrals s’intueix al llarg de tot el llibre, amb el record nostàlgic, encara que de vegades fred, de moments que, ara, entén el poeta que foren intensos: “Jo tenia amics que record encara, junts pensàvem en paradisos, trèiem cues a les sargantenes (...) i els diumenges llanguíem entre coixins, sota un cel ple d’avions que dibuixaven camins al sud”. Tanmateix, sembla com si aquesta dolçor fos només pròpia del passat i que el present estigui retut a la rutina, “demà és dilluns una altra volta, són les tres un altre cop i el vertigen matemàtic”. Un avui, un present encara turmentat per la presència del pare, intrús fins i tot en la idíl•lica visió d’una Cabrera paradisíaca: “Sobre les aigües porpres on et veus la pell en nedar dins dels ulls blaus del pare absent”. I tanmateix, després de les notables elegies mediterrànies i americanes dedicades als escriptors Gabriel Galmés, Robert Graves i Blai Bonet, De Cara s’endinsa en una cal•ligrafia del buit, amb referències a un “cos que em traeix i el cor que falla”, a l’alzheimer, als rellotges i a l’apocalisi. Unes referències que es mestallen mòrbidament amb la presència d’un sexe revitalitzant i malaltís alhora: “i et besa l’orella esquerra, la del costat del cor” o “aquell dissabte quan vares conèixer els meus besos malalts”, o encara el sexe pagat i l’amor que no es pot pagar: “Jana no m’estima, estima els meus doblers, i jo voldria viure amb ella hiverns inhòspits”. L’elegia s’instal•la també dins el buit cal•ligrafiat i el poeta observa (reclama?) “un temps sense arrugues ni dolor (...). Servaré (el record del meu germà) tal com era aquell temps”. Tanmateix, Hilari de Cara espera ressorgir com una au fènix, “renéixer d’una mar de foc i de lleixiuet”, però... “l’estupor de nou, l’estupor”.

De vegades, un es passeja pel carrer i a banda i banda veu botigues amb unes peces de roba que no s’explica qui les podria comprar. Són peces que volen ser modernes i tanmateix duen el solam d’altre temps impregnat a un botó, o a la solapa, o en un dibuix de dubtós gust artístic i estètic. I aquelles botigues sobreviuen, existeixen, perduren en el temps. El dia de l’Enqüentro explica moltes vegades la supervivència d’aquests comerços. Els representants de la burgesia més estantissa i de l’aristocràcia (encara) més carca de la vila s’apleguen mudats per assistir, el dia de Pasqua, a la representació d’un dels misteris més insondables de la doctrina cristianocatòlica. Mudats, enjoiats, encorbatats, encamisats, surten al carrer els qui tenen doblers i els qui volen fer veure que en tenen més dels que tenen, i els qui volen fer veure que en tenen tot i no tenir-ne. Tots plegats acudeixen a la plaça per veure com una figura engalavernada d’una dona de fusta que en teoria és verge tot i haver parit, fa una reverència davant el seu fill, que havia estat executat pels poders malfactors per ser un revolucionari, però que ara, tres dies després, reneix de les seves cendres (això de les cendres seria un dir, perquè en aquell temps no s’usava encara res de tot això de forns crematoris). Idò això, que el fill ressuscita, que vol dir que torna a la vida després de mort, però tot d’una se’n va cap al cel, que és com una espècie de paradís on viu son pare, que és el mateix fill que s’havia mort, i que no és el mateix pare que li va fer de pare sense desvirgar sa mare.

Ja veu, l’amic lector, que la cosa és complicada, i que hi ha molt de misteri miraculós. Però el dia de l’Enqüentro, els miracles són més escassos. Qualcú es cuida d’estirar una cordeta de davall la Mare de Déu de fusta, i ella tota submisa, inclina una micoia l’esquena i la banda, joiosa i gloriosa, fa sonar tots els vents del paradís per anunciar la bona nova. Vaja, que tot és molt humà.

En tot cas, l’únic miracle és veure com més d’un que no té un duro al banc, aquell dia sí que ha trobat la manera de mudar-se per demostrar que, de moment, pot anar colze amb colze amb el que s’encarrega de mostrar el que vertaderament té...