L'ESTENEDOR. Bloc d'Antoni Riera

És un jove enamorat. Però enamorat a distància. La seva al·lota acaba de partir cap a una ciutat llunyana perquè hi té una beca. Es veuran, ara, cada dos o tres mesos i, mentrestant, s’enyoraran i trescaran, així com podran, altres sexes. En Tomeu, just ara, ha acabat d’escriure la seva primera carta d’un enyor estrany, com si ella encara fos aquí. Com si no se n’hagués anat. I es disposa a iniciar el ritual de tirar la carta dins una bústia. No n’hi havia tirada cap mai, avesat com està als correus electrònics i al contacte (si en podem dir contacte d’això) virtual. Es passeja per la vila ansiós, cercant la bústia. I en troba una de verda, quadrada. Li espiregen els ulls. Li tremolen les cames. I li ve com una pell de gallina que no sap si és d’emoció o de fred d’una primavera hivernal. S’acosta al fàl·lic apèndix, situat al costat de la plaça. Veu una mica de corniseta que sembla indicar-li que davall hi haurà la ranura per dipositar-hi la lletra amorosa. S’acota una mica. I no troba la ranura. Enrevolta la bústia verda. Du l’anagrama de correus. “És una bústia”, pensa convençut. La torna a enrevoltar. No hi troba forat. Mira d’acostar la carta davall la cornisa, per veure si un dispositiu electrònic s’obre en sentir l’olor del paper. I res. Cinc minuts després, decideix tornar-se’n. Decebut, desfà el camí cap a ca seva interrogant-se sobre l’episodi que acaba de viure. Deu ser una bústia militar, tan verda? O potser és més aviat un dipòsit d’ús exclusiu per a militants ecologistes? Per què és quadrada? Deu ser com una espècie de taquilla per als carters, perquè hi puguin deixar les coses personals que els molestin en la seva volta repartint les cartes?

Deu amagar, la bústia verda, secrets inconfessables de la policia secreta? Deu ser un pou de corrupció d’intercanvi de doblers i drogues? El nostre amic no se’n sap donar passada i ja pensa com ho podrà fer per enviar la carta si a cada cap de cantó va trobant bústies verdes. Deuen simbolitzar, amb aquest color, el verd de l’esperança? Deu ser un indici per als qui s’hi acosten que els diu “continua cercant, les bústies verdes no serveixen per a tu, però no desesperis, en trobaràs una de groga, qualque dia”.

I tanmateix, absort en el pensament sobre la bústia, l’amic Tomeu es tem en arribar a ca seva que ha deixat la carta tancada damunt la bústia. Set folis amorosos i tendres, eròtics i sensuals, sexuals i pornogràfics, i dues hores i mitja d’escriure, perduts damunt la bústia verda. Entra a l’habitació, posa l’ordinador en marxa i intentant mostrar-se creïble escriu al hotmail: “Carme, t’he escrit una carta, no he trobat la ranura, i l’he perduda. T’estim. T’enyor”.

Madò Francisca Bastera no té barram. Camina encorvada, com si li haguessin penjat un llum d’oli al nas. travessa una travessia del seu carrer i per davant li passa una pilota. Darrere, un nin amb la pell de color d’oliva persegueix l’esfèric extraviat. Un cotxe frena maleint l’al·lotea juganera. Un audiaquatre i peujottrecentsis fan de pal dret. A l’esquerra, la vorera del carrer és l’altre límit de la porteria. Tenen amb prou feines deu anys. Tots són magrebins i rallen una algaravia impossible d’entendre per als vilatans de tota la vida. Juguen a futbol al carrer, perquè no tenen consola, però sobretot perquè hi ha poques possibilitats de tenir un lloc en les plantilles (i ja no en parlem en els equips titulars) dels equips de futbol del poble. I és que si no ets Gomila, Fullana, Sureda o Galmés, molt difícilment seràs titular. La Mallorca profunda controla encara els cercles de poder... fins i tot als nivells més insignificants... L’anciana vilatana saluda una veïna: “Per tot hi ha pilotades, i corregudes, no hi ha qui passi pel carrer”. Madò Bastera, però, no es recorda del seu temps de jovenella. Les mateixes corregudes, les mateixes pilotades, les mateixes baldufes, les mateixes bolles. Però amb cares diferents, amb fesomies recognoscibles. Un temps, els nins del poble sortien al carrer a jugar, perquè les cases els queien a damunt, i perquè si no eren les cases eren les mans feixugues dels seus progenitors, que reprenien les malifetes dels pròcers amb més d’un toc per les anques. Davant tot això, el carrer esdevenia lloc d’esbarjo universal. Ara el lloc d’esbarjo universal és el sofà o el llitet de plaça des del qual, en posició horitzontal, els descendents d’aquells nins del poble entretenen les seves neurones rovellades jugant amb la consola. I és que avui els autèntics nins del poble han hagut de ser uns altres, de pares vinguts de fora, però ja, ells, nascuts aquí. Juguen al carrer perquè no tenen consola, i en tenen poca enveja. Abans sortien al carrer en Joan, en Miquel, en Tomeu i en Toni. Avui encalcen les pilotes en Saïd, en Mohamed, n’Issam o en Iassin. Parlen àrab entre ells i els mallorquinets de la consola no en volen saber res. Dues comunitats aïllades dins un mateix carrer. Dues maneres de veure el món amb més semblances que diferències. Un antagonisma gairebé incomprensible. I al cap de cantó en Tomeu es posa vermell perquè s’ha travessat la mirada amb na Radia, que també té la pell del color de les olives i les formes senzilles i sinuoses d’una Scarlett Johanson de Marraqueix. Tal volta és l’inici del canvi de tot plegat...

I no ens referim als bergantells de cabells rossos i estatura apol·línia procedents de la mar Bàltica. No. Parlam d’un dels invents que més acceptació popular han tingut els dar-rers anys. Són aquells invents que ningú mai hauria trobat necessaris i ara tothom veu imprescindibles. I tots, més o menys, s’instauren al que coneixem avui dia com a època mòbil. Avui, qualsevol casa que pretén ser neta, endreçada, pràctica i, sobre-tot, moderna, ha de tenir un nòrdic a cada llit. Hom recorda encara els llits d’un temps, amb somiers de molles, mata-lassos de llana, llençols de cotonet, cinc sostres de flassades de tota mida, color i antiguitat, i una vànova o cobertor que feia de colofó a tot l’endiumenjat. En ficar-se dins el sobre, el dormidor o dormidora quedava com se sol dir vulgarment, sembrat, colgat. Avui, en canvi, la cosa es resol amb un canapè, un matalàs de làtex, una funda protectora del matalàs i una funda nòrdica. Sembla que la utilitat més reconeguda del nòrdic és, sens dubte, la de poder fer el llit amb una estirada i sense perill que es destravin els set sostres de flassades, llençols i cobertors d’un temps. Això són els avantatges. Però, i els inconvenients? El primer de tots contradiu ja la presumpta facilitat a l’hora de fer el llit. El qui no té el costum de fer el llit normalment, tampoc no el fa baldament tengui nòrdic. Ara, això sí, en haver de rebre alguna visita inesperada, és bo de fer pegar-li una estirada perquè quedi més o menys presentable... El nòrdic, a més, és de plomes, i no pesa, sura damunt el llit. Aquesta lleugeresa fa que els costats no cloguin bé i hi pugui entrar una quantitat d’aire excessiva. Això, però, avui no és problema. Qui més qui manco disposa a ca seva de bomba de calor, radiadors o altres ormeigs escalfatoris que fan que colgar-se davall un nòrdic sigui avui dia més una pràctica de sauna que no de descans nocturn. Aquesta escalfor desmesurada es veu encara accentuada si l’usuari del nòrdic dorm en companyia eroticofestivosexual. És indubtable que un exercici fornicatori pren color de passió si els cossos desprenen suor amb el plaent exercici. Res, però, no és tan destrempador com cercar una pell libidinosament i trobar-la amarada de suor...

Miram el diccionari. “Sostenible adj. Que es pot sostenir.” Poca cosa ens aclareix. Cercam ara “Sostenir.v. tr. Resistir totalment o parcialment al pes, a la tendència a desplaçar-se, (d'alguna cosa); privar de caure, d'ésser emportat per una força, (quelcom). FIG. Ajudar (algú o alguna cosa) perquè no defalleixi, decaigui, s'abaixi, etc.”. Sostenir, per tant, sinònim també d’aguantar, però no de suportar. Hom podria pensar que la mestra sostenible és una mestra capaç d’aguantar-se dreta. No seria el cas. Però gairebé. La mestra sostenible és sostenible perquè és capaç de mantenir-se dreta, en posició vertical damunt una bicicleta. I és sostenible perquè va en bicicleta per fer un món sostenible, que es pugui aguantar; i també per fer del seu un cos sostenible. Ella, que ja passa la quarantena, viu lliurada a la feina amb l’entrega dels qui comencen i com que vol que els seus alumnes prenguin llum de na Pintora i vol donar llum en lloc de fum, acudeix al centre escolar amb bicicleta, tota rabenta, remolesta i xalesta.

Només la boirina de cameta d’aranya dels dematins manacorins o les pluges generoses (cada vegada més escasses a causa del canvi climàtic) l’aturen en la seva apologia biciclista de la sostenibilitat mundial.

Però ella ara no passa gaire pena. L’escalfament global del planeta fa que els dies xerecs siguin cada vegada més pocs. Fins i tot els dematins hivernals fa temps de bicicleta. I així, parteix carregadíssima amb els llibres de text, els exàmens corregits, l’estoig amb els bolígrafs i altre einam escolar que haurà de deixar a l’alumne distret de torn. Diposita tot el material a les beasses del bicicle i au, amb pedalades feixugues i llargues però decidides (no domina gaire encara el canvi de marxes) li emprèn cap a l’institut.

Sap que el seu evangeli contra el fum i el diòxid de carboni va tenyit de paciència, però ja ha pogut veure satisfeta que dos mestres més li han seguit la iniciativa i ja es desplacen al centre escolar amb la màquina de dues rodes.

Espera ansiosa el dia que, en comptes dels mestres, siguin els alumnes els qui retornin a l’ancestral i nostrada tradició d’anar a escola amb bicicleta. Nosaltres també.

5.000 metres de merda. Les naus industrials de La Makabra, a Barcelona, han estat desallotjades. Vist des de la distància, hom ho interpreta com una gran injustícia. Un ja hi veu finques de pisos, i grues, i aparcaments. 5.000 metres de sòl urbà és un dolç massa llépol. I mentrestant, els mileuristes hauran d'anar esclavitzant-ze amb hipoteques de 600 euros a trenta anys. I a Barna han prohibit l'skate al carrer mitjançant la famosa ordenança. A La Makabra s'hi podien entrenar. Ara, també l'esbucaran.

Això gira malament, deia Guillem d'Efak. A Barce