L'ESTENEDOR. Bloc d'Antoni Riera

Tenc per a costum llegir el diari Avui. No cada dia. Però el seguesc. El diari que ara manegen els de Planeta ha engegat una campanya contra el fet que José Montilla pugui arribar a ser president de la Generalitat. L'argument repetit fins a assaciar és que, més o manco, és una vergonya que un tal Montilla, amb un llinatge tan poc nostrat i arribat de la meseta espanyola, pugui ser president dels catalans impol·luts i purs de raça. Els de l'Avui, per paga, miren de punyir els d'Esquerra afirmant que mirau aquests, tan independentistes i tan no sé què i fan president un foraster.

Es tracta, sens dubte d'uns arguments simplistes i diria que massa primaris. Crec, sincerament, en la possibilitat que un forà pugui arribar a aplicar polítiques sobiranistes a ca nostra. I tothom ha de tenir un marge de confiança. Tenc ànsia que l'Avui s'equivoqui en l'estratègia, en la manera de denunciar els fets, tan simplista, a parer meu.

A Montilla, de ben segur, li podem retreure moltes de coses. Jo no les sé. Però veig que no és un home amb prou sensibilitat cap al que ens toca el viu a molts de nosaltres. I no obstant això, aquest fet no té per què tenir res a veure amb el seu origen. Estam cansats de veure gent de ca nostra que fa tot el que pot per anorrear-nos com a poble. I tenen el pedigrí de les set generacions de puresa. Montilla no ha de ser criticat ni esbucat pel seu origen, sinó per la política que ha duit i que durà a terme. I estic segur, seguríssim, que hi haurà un camp adobat de pífies, en aquest sentit. Trobarem que en Maragall era bo.

Poc o molt, hom sempre té qualque contacte o conversa amb personatges del món de la política, un univers apassionant, d'altra banda. A molta de gent ens agrada seguir les facècies, ocurrències i sermons de la guarda de la cosa pública.

Però un s'arriba a cansar. Vist des de defora es coneixen molt poc els progressos que es fan tant en la recuperació de la identitat nacional com en la justícia social quan governen els qui precisament haurien de promoure aquests canvis. Els ciutadans estam massa avesats a veure governar partits autoanomenats d'esquerres o nacionalistes, sense que es conegui el seu efecte més enllà d'una subvencioneta aquí o una subvencioneta allà.

La idea dels qui militen o simpatitzen amb el que avui coneixem com a progressisme sembla que és canviar el món. Fer-lo millor. Més just. Més equitatiu. Més lliure. Al cap i a la fi, però, el resultat de les alternances en els governs és decebedor. En tenim una bona mostra amb el que passa en aquesta comunitat autònoma. Si governa el PP (nacionalisme espanyol neoliberal) amb el suport d'UM (regionalisme neoliberal) el resultat és: suport manifest (que no vol dir incondicional) als grans empresaris (hotelers i constructors), profusió de carreteres i autopistes, massacre lingüística i cultural, etc. I què passa quan governa el PSOE (nacionalisme espanyol socialdemòcrata) amb el suport de PSM (sobiranisme escapçat amb esquitxos d'ecologisme i socialdemocràcia), EU (nacionalisme espanyol que renega dels seus orígens comunistes per adaptar-se al sistema capitalista) i EV (ecologisme de vocació planetària de vegades disposat a renunciar als seus propòsits o a no renunciar-hi mai)? Presumpta retirada de suport al sector empresarial, minva en la construcció de carreteres i passivitat en la recuperació de la identitat lingüïstica i cultural del país. El mot "passivitat" explica molt bé el que vull dir. Les esquerres, quan governen, no desfan res del que hagin fet les dretes. Simplement deixen de fer-ho. No es desfan autopistes, no es nacionalitzen béns que podrien ser de tots els ciutadans i que ara són privats, etc.

Davant aquesta situació és obvi que el votant "progressista" vertaderament conscienciat va a votar com un mal menor, sabent que s'evitaran desastres que els neoliberals tenen en ment de dur endavant.

Abderraman Iussuf i Mohamed Lazar són membres d’Al-Qaeda. Avui dematí han passat per Can Roca i han comprat un lot de vint ensaïmades de crema. Tres dies abans, el comando havia anat a l’històric local i havia comanat els dolços, davant la sorpresa de la dependenta, que es pensava que els musulmans no menjaven porc. Però ells han llegit al diari que la crema de les ensaïmades podria ser explosiva i no volen deixar passar l’oportunitat. L’escamot de la facció manacorina de l’organització islamista s’encamina amb el seu quatrele blanc cap a l’aeroport amb una olorada d’ensaïmada que entabana els vianants dels carrers del poble. Són calentes, encara. Arribats a la rotonda del cossier, arran d’Algaida, topen un control rutinari de la guàrdia civil. La Benemèrita, com a bon cos de seguretat, actua sempre per l’aspecte del “client”. Americana i corbata: “sigan circulando”. Rastes i esqueixos a la roba: “los papeles”. Així, en veure el color d’oliva fosca a la pell dels nostres amics àrabs, els agents els demanen els papers. Tot en regla. “Y esas cajas?”. “Ensaemaras”, responen els sospitosos. “Buen provecho, caballeros, sigan circulando”. De tothom és sabuda la ignorància supina dels agents de la guàrdia civil, amb molt més poc sentit comú, en aquest cas, que la dependenta de Can Roca. Sigui com sigui, com que no saben què vol dir saïm, no poden saber de què estan fetes les ensaïmades, i per tant no sospiten de res. I tanmateix, tampoc deuen saber que els musulmans no mengen porc. Encara amb les cames tremoloses, els amics musulmans posen la directa cap a l’aeroport. Dues motxilles de mà i vint caixes d’ensaïmades de crema. Treuen la targeta d’embarcament i cap al control de seguretat. Poc trull, aquell dia. Els amics alqaedins tenen previst embarcar-se en el mateix vol que pren un tal Jaume Matas cap a Madrid, on sembla que hi té posada. En ser a l’escàner, el guarda de seguretat torna blanc i un guàrdia civil telefona d’urgència demanant reforços. Un grup de GEOS es persona en dos minuts a l’indret armats amb ametralladores i granades de mà. Els acompanya l’artificier Tomeu Esteva, expert tastador d’ensaïmades, que determinarà si la crema de Can Roca és explosiva o no. Seran detinguts Abderraman i Mohamed? Explotaran les ensaïmades? Morirà Jaume Matas d’un empatx de crema? Deixam que el lector posi final a la història. Oni Garriguer

Tot just quan fa deu anys de la mort de dos dels més grans homes d’escena i de bar de la nostra cançó més nostrada han sorgit, arreu del país, homenatges a balquena. Aquesta setmana Maria del Mar Bonet i Biel Mesquida presentaven a Manacor un espectacle que recorda la vida i l’obra del manacorí Guillem d’Efak i de l’alcoià Ovidi Montllor. Davant un públic sorprenentment poc nombrós al Teatre de Manacor (mig aforament de la sala gran), el muntatge s’inicia amb la lectura de dos escrits autobiogràfics dels homenatjats. Cançó, militància, dones, amor, infantesa mitificada. Després poemes i cançons de Montllor i D’Efak recitats o cantats per part dels dos actuants. Biel Mesquida llegeix amb bona dicció. I dóna força al que diu. Comunica. Quan és ell qui recita l’encerta. Capta l’atenció de l’espectador. Antigues cançons ovidianes i guillemeres recitades com el que de veres també són: poemes. I una nova cara per al que molts saben de memòria. Una altra cosa és quan Mesquida recita, per exemple, poemes ja rapsodiats per Montllor. Les comparances són odioses, però hom hi troba a faltar la força desgarrada de Montllor. La tendresa. La ironia. O fins i tot el sarcasme. Tot i la força que hi intenta impregnar l’autor de “L’adolescent de sal”, la lectura del mític “Els amants” no deixa de ser una còpia edulcorada de la sublim versió ovidiana, molt més apassionada i creïble. Pitjor encara quan Mesquida comet la gosadia de cantar, atenció, “La balada d’en Jordi Roca” de Guillem d’Efak. Sense comentaris. Pel que fa a Maria del Mar Bonet, les seves lectures i rapsòdies es mogueren en la discreció habitual de la diva palmesana quan abandona les octaves del cant per parlar. Correcte, però amb poca força. Una altra cosa és sentir-la cantar. Les versions de Maria del Mar Bonet de les cançons de to més popular de Guillem d’Efak o de les cançons més tendres i ensucrades (més de cantautor, diríem) d’Ovidi Montllor són bones, i arriben. I sentir-les sota la potent veu femenina de Bonet encén un llumeneret blau al fons del camí nostàlgic que pretén obrir el muntatge. No es pot dir el mateix de les versions que Maria del Mar va cantar dels temes més jazzístics o blusers de D’Efak. Lentes i, sobretot, mancades de força. L’espectacle, no obstant això, es clogué amb una sensacional versió de Bonet del “Cavallet de serp” de Guillem d’Efak que va fer aixecar el públic de les seves cadires. En conclusió, enyor i homenatge, però poca reivindicació, en un muntatge per a nostàlgics militants acomodats.

El penjaran. Saddam Hussein romandrà penjat de l'alta forca, humiliat i vexat. Ni la manera de morir, no li han respectat. No discutirem aquí les seves culpes, però preu per preu també podríem assassinar cadascun dels presidents dels Estats Units que han anat "intervenint" a ca d'altri. Ronald Reagan, George Bush Pare, Bil Clinton, George Bush Fill. Us els imaginau, jutjats com a criminals de guerra com han fet ara amb en Saddam? El penjaran, i totes les causes pendents que té quedaran sense resoldre's. Els familiars de les víctimes ja no el podran mirar mai més als ulls. La política del "qui la fa la paga", està demostrat, no mena enlloc que no sigui la venjança. Així que...