L'ESTENEDOR. Bloc d'Antoni Riera

Llegesc El Mundo d'avui. Els Ciutadans de Catalunya amenacen de desembarcar també a Mallorca amb el seu discurs espanyolista. Que ens aplegui confessats qui ens hi hagi d'aplegar. Fins ara a Mallorca havíem tingut la sort que aquests moviments espanyolistes, blaveros o gonelles quedassin sempre al marge de l'arc parlamentari, com un fet residual. Ara, amb el suport dels seguidors de la idea de Boadella i Espada, podrien revestir-se d'una pel·lícula institucional que ens hauria de fer tremolar. De totes maneres, aquí hauran de menester un cinc per cent i ho tendran complicadet.Es parla també d'un PSC que ja es mostra partidari de reeditar el tripartit. Segurament un suïcidi polític per a tots els qui s'hi apuntassin, vists els resultats d'aquesta vegada. Diuen també que en Zapatero hi posa traves, perquè sap que la Brunete mediàtica aprofita el pacte amb els "radicals" per desgastar el PSOE, d'altra banda molt acomplexat davant el desplegament mediàtic del PP i companyia.Una altra possibilitat, gens remota, és la sociovergència. Aquesta situació deixaria Esquerra com a primer partit de l'oposició i per tant com a alternativa de govern per a la pròxima legislatura. Tenint en compte el poc desgast que han tengut els independentistes a les eleccions de Tots Sants (poc si mesuram el bombardeig, linxament i assetjament a què han estat sotmesos els darrers tres anys), no seria aventurer afirmar que podrien agafar el vot de desgast de l'acció de govern que poguessin perdre CiU i PSC. Pactant, aquests dos partits governarien quatre anys, però... regalarien cinc o deu diputats més a Esquerra per d'aquí a quatre anys. La darrera opció és el front nacional (CiU i ERC). En política tot és possible, però la punyalada estatutària de Mas li podria passar factura en les negociacions d'aquests dies. La posició central d'Esquerra la deixa en condicions d'exigir tant o més que la legislatura passada.I tanmateix, al cap i a la fi, sembla que la solució més sensata per a tots plegats seria un govern en solitari de CiU amb suports puntuals de PSC, d'Esquerra i fins i tot d'IC o del PP, per molt de notari que li puguem retreure a en Mas.Això és, poc o molt, el que segurament podria passar. I tanmateix, governi qui governi, ensistemats com estam tots plegats, poques coses essencials canviaran. I si no, ja m'ho contareu.

Dins l'Àlbum trobareu un llibret escrit fa una partida d'anys amb aquest títol.

Unes reixes metàl·liques i una xarxa verda paren la visió del buit. En un passeig noucentista d’arbres del segle XXI han esbucat una casa. Molts dels transeünts que en passen per davant observen l’obra i la pols amb la quotidianitat de qui veu pixar un ca a un cap de cantó o de qui tira una llosca en terra com qui tira les ganes de viure al pou de la indecència i la rutina. La casa esbucada també ho era, noucentista. L’amo en Biel no sap què vol dir “noucentista”. “Tomeu, què has vist que han tomat can Xerafí Meco?”. “Batuadell, i això?”, contesta l’amo en Tomeu. Tira a tira, gaiato en mà, els dos manacorins, que n’han viscudes de tot color, se’n van cap a Can Xerafí Meco. Una vegada allà, observen amb satisfacció el progrés de l’obra. “No, i aquesta casa era ben esbucadora, un niu de rates”, diu l’amo en Biel. “Diuen que en Guillem Tauler hi vol fer una fincota. Caaaa, saps que ho deixaran de bé!”. Partdamunt la reixa tenyida de verd, hi guaita una pala, i més enllà, una grua que projecta l’ombra quadriculada sobre l’asfalt malmès del carrer. Els dos jubilats guaiten per una retxillera de la malla verda. “Batualmón, Tomeu, i aquí hi ha una síquia! I du aigua!”. La pala no s’atura de gratar. L’amo en Biel es desconnecta l’audífon, aclaparat pel renouer de la màquina malmetent l’antiga síquia. “En Tauler fa bona feina”. “Sí, sí, té bones eines, en Tauler”, contesta l’amo en Biel en un moment extasiador de sordesa, tornant a connectar l’audífon. “Te’n recordes, Tomeu, quan jugàvem a l’alamera i anàvem a fer rodar la font i treia aigua?”. L’amo en Tomeu no contesta i mira en terra, amb la vista perduda. Un tel de nostàlgia silenciosa vesteix de gris l’atmosfera. Els dos vellets tenen el mateix pensament... I la memòria els obre de pinte en ample les persianes de can Xerafí Meco, i recorden aquell pa amb sobrassada que els feia sa mare d’en Xerafí, i aquella germana petita tan rumbosa que tots dos volien festejar i que després es va casar amb en Guillem Tauler, un al·lot ambiciós i que no tenia res impossible. “Li han anat bé, les coses, a en Guillem...”. I al fons de l’alamera, la font, avui només ornamental, ja no treu aigua...

“Ahir vaig veure en Biel Moranta i que s’ha envellit de mooooolt”, digué madò Meco a una placera. La placera contestà tot d’una: “Ara m’has dit pep. I qui és aquest tal Moranta?”. “Jesús, de vegades pareixes betzola, en Tresefes”. L’amo en Biel Tresefes és una d’aquelles persones peculiars del poble. Peculiar, però així i tot no deixa de respondre a un estereotip social molt més habitual del que podríem pensar. En Biel és fadrí. Va festejar una bona temporada n’Aina Marxanda, però ella, que anava més viva que un mostel, s’estimà més passar per la vicaria amb en Rafel Cinc-Unces, home de duros fàcils i herència assegurada, pobil com era. I en Biel, d’aleshores ençà, anà d’una a l’altra sense trobar conhort. Tot això, fins que la panxa inflada de cerveses i la closca pelada i clapada li mataren el sexapil. Llavors començà a freqüentar allò que molts anomenen “locals de dubtosa reputació”, decadents, però amb unes dosis de bellesa que de vegades poden arribar a escarrufar. En poques paraules, en Biel, encara avui, va de putes. En Biel és un home mallorquí. “No en vull veure cap de prop, de moro, jo. Són bruts, i dolents”, diu ingenu. “I tots aquests maleantes d’avui... no n’hi havia cap, no, el temps d’en Franco. Aquests de la ETA, tots morts, veuries si n’escainaria cap!”. En Biel és allò que se’n diu fatxa. Però un fatxa sociològic, d’aquests tan, tan, tan conservadors que ni tan sols van a votar, no fos cosa que les dretes, que avui volen ser tan modernes, volguessin canviar res. Però si una cosa defineix en Biel és la passió pel futbol. Les seves visites al prostíbul són espesses, i hi va més d’un pic per setmana, però els dies que hi ha futbol no falla mai al casino. Allà s’esbrava: “Negrooooo, ua tarjeta te ua puedes meter por eu cuuo”, brama a l’àrbitre”. Insults, nerviades, botets. Fa de tot, ell, pel seu Barça. El nostre lector, però, es deu demanar, i d’on diantre deu sortir aquest malnom de Tresefes. La resposta, amic lector, no és dins el vent, sinó en les paraules que acabau de llegir: Fadrí, Fatxa i Futboler.