L'ESTENEDOR. Bloc d'Antoni Riera

Tot era vermell. Les cadires i les taules. La pell encesa. I també els generadors de fluids. I també les idees. El roig: color de l’amor, color de la lluita. Color de la carn, color de la sang. Ja diuen que “la monja l’encén i el frare l’apaga”. A Manacor, la monja és La Vereda. Els aflamencats de la Ciutat dels Clots estrenaren l’estiu dimarts passat amb un concert ple de calor, ple de pell i ple, sobretot, de música. La Vereda estrenava així el cicle de concerts a la fresca del Cafè 9Quatre. El grup manacorí ha esdevingut un producte de culte arreu de l’illa i fins i tot a la Península. El seu estil desenfadat, les seves lletres compromeses, els seus cants a l’amor lliure i sentit, farciren la vetlada de dimarts passat de somriures còmplices i mamballetes rítmiques. Bona part del públic visqué el concert de forma entregada, drets davant les seves cadires vermelles remenant els ossets calents d’estiu i de desig. Gins amb llimonada gelats i cerveses fresquíssimes amaraven etílicament el conjunt d’una nit on només es trobà a faltar la presència de la lluna. La Vereda encengué el foc d’aquest estiu que just ara comença i saludà amb ritme fresc els jerseis amb tiranys, els calçons a l’ample, els vestidets d’estiu i les aromes corporals. La pell encetada d’idees vermelles. Les idees encetades de pell vermella. Les encetades vermelles de les idees de pell. I canaren que “només som mamífers de raça humana intentant ser animal racional, i ja està”. Així de senzill, però així de fort. Cantaren al poder, contra el poder: “Els peixos més grossos no caben a la presó, són plenes de petits delinqüents, terroristes, com tu, com jo, com tothom. Les balances de costat. Els meus drets, retorçuts”. I al costat de la idea compromesa, l’amor lliure: “Si faig el que vull i tu m’estimes, jo t’estim perquè vull que facis el que vols”. Reblat tot això amb un clau final: “No m’estimis tant, i estima’m més bé, lliure”. Però un concert de La Vereda no seria un concert seu si no inclogués clàssics reclàssics com el “Monazo de amor”, el càntic a l’amor absolut, instintiu, valent, carnal, mental i fora corda. L’amor que droga, l’amor addictiu: “I ficar-me per la vena, tots els teus sentiments,, bevent-me les teves besades, fumant els teus alens, esnifant-te les entranyes, menjant-me el teu cos...”. Buf, quina panxada!