L'ESTENEDOR. Bloc d'Antoni Riera

"Hi ha en els versos que he escrit, entre tots els meus versos,

certs mots que encara tenen un no sé què de grills.

Però jo sé que tinc el cor tot ple de grills,

i també les butxaques, i si escric és per ells,

per aquesta nostàlgia que tinc d'un món verdíssim..."

Vicent Andrés Estellés

L’estiu, incorporat i interpretat en una escala del món del capital, és l’era del consum, de l’energia cremada, del camp batut, dels cors abatuts i de les festes passades. L’estiu és la joventut arrasada. L’estiu és l’ara, i el després immediat. Les cuques que neixen. Les cuques que, tot d’una moren. Esclafades o abandonades al seu destí. Els moscards de nit. Les mosques de dia. El flit inútil davant la picada executada. La fava. El duralló. I tanmateix, la mort irremissible. De l’èxtasi a l’extinció, sense trànsit. D’eros a thanatos, sense camí. L’estiu és així. El sexe moribund. L’orgasme finit. La mort orgànica. La cuca vivent, la cuca morent. I davant l’èxtasi que s’acaba neix la nostàlgia d’un temps més lent. D’una primavera una incipient, però ja passada. O d’una tardor més lenta, vinent, pacient, però més verda. L’estiu és la sequedat dels camps, la tempesta fugissera i el sol que es tira de bater. La pluja fugaç i el sol persistent. I el groc del rostoll rostit, rústec, rònec. Cansat de la música, de la platja i el para-sol, de la carretera lluent i la festa brunzent, hom retorna sempre, un moment o l’altre de l’estiu, a la nostàlgia del verd, de l’esperança, de la vida lenta i l’abraçada plàcida, de la pell tersa i suau, teba. L’estiu són els grills de Vicent Andrés Estellés, o les cigales, tant és, ja ho diu Llorenç Moyà: “¿Què importa si són grills o són cigales -fosca que puja o claredat que plou- els companys del camí?” La remor de les consciències: l’ànsia del viure a poc a poc contra el desfici de córrer per viure. L’slowlife contra la vida “yuppie”. La calma contra l’estrès. La pell contra els doblers. L’ànima contra la matèria. L’alè contra l’oxigen. I l’aigua contra l’esperit. Canten els grills. Els camps són segats. Les bales gegantines esperen ser recollides per alimentar la tardor i l’hivern, per recordar amb la sequedat de la palla que hi ha una era eixuta que poc o res dóna més que records escàpols. I a poc a poc, s’incorporarà la tardor, era d’humitats permanents i continuades. Fruitarà, rabent, el raïm, i naixerà el vi de la tardor, fosc com una rosa morada, vermell com l’ànima ardent. Abeurats, tornarem a la calma del món verdíssim.

Dins els plecs dels anys i la terra s'hi troben, amagats i sempre seguits, personatges inconeguts, absents, discrets, però insistents, perspicaços i tenaços. És el cas de Joan Antoni Cerrato. Ja present a l'antiga antologia d'Onze poetes inèdits, publicada fa vint-i-un anys, Cerrato ha arribat a escriure justament sobre aquesta discreció que el caracteritza: "Sóc el perfecte estrany:només sabeu de mi pel sotrac d'un gest", per acabar afirmant de manera gairebé profètica que "demà seré l'au fènix que volarà segura sobre vosaltres". Una au fènix que després de guanyar els premis de la Biblioteca de Can Torró el 1991 amb la novel.la El somni dels absents i el Marià Manent de Poesia del 2000 amb La fosca arrel del crit, ara ressorgeix d'entre les cendres que tapen el foc colgat de l'escriptura amb un nou premi, el Parc Taulí de poesia per Cants de Balafi, acabat de sortir al carrer aquests dies.

Cerrato mostra ofici, i una veu pròpia, però defugint l'artificiositat gratuïta o l'encriptació presumptuosa. El poeta manacorí marca ja una pauta de lectura amb la dedicatòria inicial a la seva padrina "per haver-me mostrat la màgia de les paraules".

Cerrato es mou per l'espai mític de Balafi, on alimentat de reflexió i d'amor, fa créixer, pedra a pedra, la seva persona. La pedra, justament, un element imprescindible per entendre aquest creixement personal. La pedra, element avui inert que atresora una vida ancestral, atàvica, capaç de servir d'embolcall, de coixí i de protecció si la sabem emprar degudament, amb les mans, amb la pell: "Primer van ser les teves mans, la pedra. (...) Després van ser les teves mans, la casa". O també "Però encara em trobes dins el poema, agraït per la pedra i per la calç d'aquesta casa nostra que ens acull".

Però la pedra, mur encoixinat que acarona els límits de la llibertat, no deixa de ser antiga vida, element inert i és compensat amb la presència constant i gens discreta de buguenvíl.lies, ullastres, ametllerars, roses, pollancres, figueres, pàmpols, garrovers. Elements estàtics d'un paisatge al qual aporten un testimoni vital, vitenc que deixa constància de la vivència reflexiva del poeta. I són, aquests testimonis llenyosos, verds, els preferits del bard de Balafi, contraposats als inquietants ocells que de vegades semblen voler trencar l'harmonia: "Quan l'estol d'estornells, en xiuladissa, convertesqui en foscor l'esclat del dia" o "els ocells no gosen pertorbar el darrer crepuscle de les mirades", "que proclamen la indecència del pas del temps sota els mortals", fins al punt d'anunciar la mort mateixa, els crits de desesper dels ocells atrapats entre la neu, i en canvi, en altres ocasions esdevenen també testimoni esclau de la bellesa reclosa dins la casa de pedra: "Fora crida la tórtora engabiada". A Cants de Balafi hi trobam, més que èxtasi o fascinació, serenor i placidesa, admiració, tanmateix. És, Balafi, la plataforma des de la qual el poeta pot recordar la infantesa per sempre més perduda, o projectar-se fins al moment de morir, observat, des de l'espera, amb la tranquil.litat de qui sap que viu feliç. Tot plegat, no obstant això, troba camí d'expressió i de reflexió a través de la poesia, perquè "sé que la poesia em fa més llum", i per això li són prou unes espelmes per llegir.

I és així, llegint, sentint i estimant que conclou Cerrato que "el cel, la mar i la terra de Balafi formen un paradís privat: el nostre", un paradís on l'excelsitud del que hi passa és capaç d'aturar les busques del rellotge: "Vivim dins una gàbia d'emocions, a mercè de les hores insensibles". Insensibles com la pedra? No. La pedra va, i ve, i torna. La pedra, testimoni lacònic dels amors dels segles. "Les mans al pedregam, que tresquen formes, pedres manllevadores que espiaran des de murs de silenci les vivències d'aquells que les colliren, talment fruits". El fruit cíclic i reencarnat de la vida humana, la de la consciència de viure, d'estimar, de morir.

Som d'aquells a qui agraden les coses rares, singulars, atrevides. Valentes, també. És el cas, i vaig de bon de veres, d'una iniciativa d'aquestes que a Amèrica anomenen "independents" i que aquí, ras i curt, podríem dir "de quatre amics que se cerquen la vida per fer el que els agrada". Parlam, ara que ja doblegam la primera dècada del segle XXI i aquí, que és Manacor, capital de la lletra mundial i cim de la lírica més alpinista, de Pollamari, un recull heterodox de poemes, sentències, dibuixos obra de tres artistes coronats amb copalta i nànnera de plàstic: Miquel Orlandis, Xisco Fuster i Toni Planissi. Fins ara, només enrevolts. Traguem el suc a la novetat.

El títol pot fer pensar que es tracta d'una obra irreverent, provocadora, antisistema, si es vol. Però, a la fi, el títol és, en primer lloc el reflex del lloc comú dels versos que componen el recull: la polla. Perquè ens entenguem: la verga, la pixa, el pardal, la piula. Segonament, Pollamari, així escrit i pensat així de sexualment, no deixa de ser una concessió a la provocació per part dels seus autors, de manera que potencien el vessant més comercial del llibre, que tampoc no es tracta de tenir pèrdues en el negoci. Però alerta: Pollamari engana. I ja des del títol. Les ments més simples i interferides hi llegiran l'estirabot sexual fàcil. Però no creim que sigui gratuït que al costat de la polla erèctil s'hi llegeixi, sense altra fita que les lletres que l'envolten la paraula "amar". Els qui cerquin en Pollamari la irreverència i l'absurd restaran orfes en la seva aventura. Duran un frare de la seva cacera. Dins Pollamari hi ha espai per a la lírica de garriga, de marina, salvatge i amable alhora: "Com el cel i la terra, s'encontren, es complauen, en benefici de totes les criatures, al bosc profund de les arboceres". Una lírica que vindica la vinculació inevitable entre sexe i amor, entre "polla" i "amar", com dèiem: "Si una gran polla et diu que et vol estimar és perquè rima amb follar". De la carn, a la transcendència, pel camí més curt. I la lírica torna a elevar-se entre l'immediat i la bellesa: "Desvii la mirada cap a les taules de surf. Els seus ulls me cerquen. Plor mocadors de princesa".

Havent llegit el llibre alguns pensaran, segurament, que és ple d'estirabots. I es tornaran a errar. El que ells identificaran com a sortides de to no són més que mostres sanes i saludables d'una espontaneïtat que, en cap cas, no entorpeix els moments més lírics: "Pujau al terrat, que vaig destrempat. Les hamburgueses no s'ho poden creure, això és competència deslleial". Pollamari no ha de ser entès com un llibre total, clos, definitiu, sinó com la primera passa per plantar els fonaments d'un edifici que fins ara s'esbucava. I tanmateix, té racons de maduresa que deixen estabornit el lector: "Qui no se n'adona de la meva deseperació vital no pot adonar-se del meu anhel per ser amor: és per això que sé que estic tot sol, no perquè voli molt amunt, sinó perquè m'arrosseg molt endins". Fondària, profunditat, reflexió. No mots gratuïts, ni fàcils. En la mateixa línia epigramàtica, el Pollamari insisteix a grufar dins la terra ferida dels nostres traumes mal llaurats: "El sexe perd força comunicativa en benefici del paper que li atorga el sistema cultural vigent, amb els seus càlculs i la seva moral". Sí: sexe és amor, però amor no és "precaució social, ni càlcul econòmic de futur, ni acomodament", perquè "tot equilibri de forces en una relació amorosa deserotitza la mateixa relació".

També hi cap, en el Pollamari, la referència a allò més immediat, al que cou a les nafres obertes del medi social manacorí, illenc: els centres de tecnificació, els programes concursos, el Premi Príncep d'Astúries o la corrupció: "Tot són malversacions d'orgasmes". Crítica social i moral alhora. També Barbie i Ken passegen nus pel Pollamari i ell, armat d'una polla retràctil es lamenta que, a ella, "no li hagin fet cap ranura per on estimar-la". Però si un vers, una frase, una sentència, marca la línia del llibre de manera extasiadora és l'epitafi: "La tenia tan llarga que la usava per abraçar", en el qual es pot tornar a llegir, sense embuts, el reclam d'un amor alliberat, sensual i corprenedor. La imatge visual de tal longitud fent aferrades pel coll resumeix de manera magistral l'essència més pura del libre. I reblen el clau: "La polla pot viure sense amor, l'home no". Pollamari ultrapassa el surrealisme i s'endinsa en retrats que s'enfilen a l'engronsadora entre l'hiperrealisme tronat i la hilarància més desfeta amb mostres com aquesta: "La vagina ventríloqua llueix un llarg i espès bigoti argentí. Els llavis te'ls has d'imaginar".

A la fi, Orlandis, Fuster i Planissi reclamen atenció del lector, que no es pot relaxar davant un missatge insistent com una gota d'aigua, o de semen, que cau periòdica, minutada, damunt el cor-penya: "L'erotisme més pur és aquell que emergeix quan s'han enfonsat les imatges de cultura", sí, adéu prejudicis, sí, "quan l'home es torna a trobar nu amb la naturalesa, nu davant l'instint, cercant un vincle saborós amb el present". Així de clar, és rere el desig sexual, inevitable i alhora volgut, que s'ha d'amagar "una ànima tendra, dolguda, que ha nascut del món i que, desesperadament, s'aferra a la vida amb un anhel altíssim de plenitud".

PS. Sense perjudici de la lloança inequívoca que acabau de llegir, us faig avinent, igualment, que per a mi, mal que em pesi, una "polla" sempre serà una "gallina jove".

Fa dues setmanes es presentava en aquesta mateixa sala el darrer llibre de Jaume Santandreu, Llobacarda, confessions d'un capellà terrol. No es tracta de fer la competència ara a Tomeu Matamalas, però acudesc a aquell moment, perquè a l'hora de parlar del seu llibre davant l'auditori manacorí, el capellà Collet sentencià que "aquest llibre ja és vostre". Santandreu, per tant, acudia a un lloc comú de la creació literària i artística. El pintor, el compositor, el dibuixant, l'escriptor, viuen durant el procés creatiu una relació d'amor-odi amb la criatura que pretenen dur al món, sovint amb resultats catàrtics, de redempció, de reparació anímica o emocional. Però una vegada creat i lliurat al gaudi del públic congènere, aquell engendre artístic pren nova forma i nova vida i comença a créixer talment infant d'ulls espolsats. És per això que tot el que sentireu sortir de la meva boca avui vespre no són res més que les primeres tentines, el primer passeig de quatre grapes que aquest infant anomenat "L'illa d'Antígona" ha començat a fer dins el meu cervell en llegir-lo durant aquestes setmanes prèvies a la presentació que feim avui.

El primer que us vull dir és que en Tomeu Matamalas és el pare de la criatura i no crec que sigui gens gratuït que l'ofici del nostre protagonista, Alexis Stravos, sigui el de pintor i, que, a més, sigui de l'època del renaixement, i pertanyi geogràficament a una cruïlla de cultures com va ser en aquella època Constantinoble. En Tomeu, el coneixeu tots, sent admiració profunda per aquells homes del renaixement, capaços d'excel·lir en totes les arts, interessats per la creació artística en la seva completesa, en la seva totalitat. Mirau-lo a ell, si no, l'hem conegut com a dibuixant, com a músic i ara com a escriptor, i encara no hem acabat, així que no us vengui de nou que en poc temps envestesqui nous projectes engrescat per una altra disciplina artística.

Però parlem de la criatura. Quan fa devers un mes i mig en Tomeu em va suggerir la possibilitat de participar en aquest presentació i li vaig haver dit que sí em va confessar, amb aquella humilitat sincera de la qual sempre ha fet gala, que "no passis pena, que és una novel·leta d'aventures, una cosa senzilla". L'endemà d'aquella conversa ja tenia l'original a la safata d'entrades del meu correu electrònic. I una setmana més tard, el vaig imprimir i el vaig començar a llegir, intrigat pel que hauria escrit en Tomeu, i endarrer, també, de veure com podria enfocar la presentació aquella "novel·leta d'aventures". Perdonau-me si som egoista, però jo us parlaré de la meva "Illa d'Antígona", de la que jo he llegit. No som un lector voraç de novel·les, i per això no tenc excessives experiències prèvies on agafar-me per parlar i analitzar una obra. Però sí que quan llegesc procur cercar-hi entre línies, veure quin és el missatge ètic, moral, artístic que mira de transmetre'm el qui ho ha escrit, i òbviament, sempre mir de conduir-ho cap al terreny que a mi m'interessa. És per això que en aquesta presentació no us contaré l'argument de l'obra, sinó les sensacions i les reflexions que m'han vengut al cap en llegir-la, allò que ha fet que em convertís en transformador i educador de l'infant "L'illa d'Antígona". Alexis Stravos, el protagonista, és un pintor d'ètnia grega natural de Constantinoble que per circumstàncies de la vida, entra en contacte amb el pintor venecià Gentile Bellini i amb el seu germà Giovanni. I jo, perdonau-me el simplisme, però veig darrere l'heroi Alexis, un altre nom, un altre home, els ideals d'un altre home, els valors d'un altre home de nom Tomeu Matamalas. I no ho dic jo, ens ho diu ell a la novel·la: "Em queda admetre la vanitat i la presumpció que implica contar la pròpia vida. És obvi que, en unes memòries, l'autor apareix sempre com l'heroi. Ja vaig advertir-te al principi que, tot i que és veritat que aquest escrit va dirigit a tu, és innnegable que també va dirigit a mi amb l'esperança d'aclarir tot aquest devessall de sensacions confuses". Per tant, a la novel·la jo hi cerc sempre aquells valors que ens transmet l'autor, de manera volguda o sense voler, perquè en escriure, tothom, ens conta les seves dèries, les seves passions, els seus traumes i el seu model de vida, en definitiva.

Així com diuen que hi ha literatura femenina, jo us diré que "L'illa d'Antígona" és un llibre masculí. Perquè el protagonista és un home i perquè l'autor també ho és. La prova és la profusió de detalls que fa servir per descriure la bellesa sublim dels diferents amors que va trobant i perdent a la vida: "Un cosset amb un escot pronunciat adornat amb brodats daurats estrenyia els seus pits esplèndids i li deixava a lloure el ventre, llis i turgent, amb l'encantador melic amb una perla engastada. Uns pantalons amples de seda transparent, subjectats al turmell amb cintes de colors, deixaven entreveure unes cames llargues i perfectes. Una tela a joc amb el cosset s'ajustava a un cinturó amb marqueteria de marfil i li creuava l'entrecuix de davant a darrere cobrint-li el pubis però no les natges, que es destriaven nítides entre les transparències del pantaló. La tenia just enfront de mi i veia el modador que li recollia els cabells subjectat al front amb una cadena d'or i perles, i el vel de seda que li cobria el rostre deixant al descobert uns ulls grossos i negríssims encerclats amb khol. Tot i que encara no li veia la cara completa, en conjunt em va semblar la cosa més extraordinàriament bella que havia vist en la vida". I heus aquí ara, la descripció escueta i directa d'un home bellíssim: "Paolo era un home espectacular, alt, ben format, guapo, amb els cabells rossos, llargs i ondultats i els ulls més penetrants que havia vist mai". El que dèiem: un llibre masculí.

En l'entrevista que vaig fer a en Tomeu quan va haver guanyat el premi que ha permès ara aquesta publicació, em digué que no hi havia res de Mallorca, cap referència, ni tan sols implícita, a l'ètnia catalana, tot i el pes que en aquella època teníem els catalans a la Mediterrània. Em sap greu contradir-lo. En Tomeu fa servir un llenguatge genuí, de categoria literària, català i mallorquí. De vegades diria que manacorí, encara que no cau mai en el localisme innecessari. Els personatges de L'illa d'Antígona "bravegen", "compareixen", tenen "ventrades d'emocions", i "braços convertits en mordales de cranc", "reblaneixen l'ànima", se'ls fiquen "estarrancs", i coneixen "les tresques" del "pinte de la foganya". Miren per "les retxilleres" i "entrunyellen" els anys de la vida.

Però hi ha més Tomeus dins L'illa d'Antígona: hi ha el Tomeu fascinat per la pintura, capaç de mostrar-nos de manera novel·lada com pensaven aquells homes que descobrien una nova manera d'afrontar l'art i la vida. Els humanistes, com en Tomeu mateix, aquells que creien en la força de l'home, que feien equilibris per no ofendre la totpoderosa església catòlica d'aquell moment, alhora que enaltien l'home com a centre de totes les coses. Així, Nicandre, el germà de Melina, "amb l'esguard fix en la pintura, començà a plorar, primer fluixet i després fort i xuclant aire pel nas, com un nin petit". L'emoció, el sentiment primari de l'emoció estètica. I Alexis li explicava que "els colors tenen vida pròpia, llum, bellesa i harmonia per si sols. Ells mateixos s'expliquen i es justifiquen. Junts, bens complementats, representen l'equilibri". O la instrucció bàsica que "un fresc sempre s'ha de començar d'amunt cap avall". O aquelles paraules de fra Santino: "Els pintors millorau el món, sempre m'ha fascinat el poder que teniu de treure bellesa del no res i fixar-la en un quadre o en una paret". I és que per Alexis-Tomeu "les persones tenim l'instint de cercar la bellesa, un instint que funciona independentment de l'estatus social i de la cultura adquirida. La cultura, en tot cas, refina el gust, però no l'inventa". És a dir, que per ric que un sigui, si no té gust per la pintura, ja pot pagar, que no en cobrarà. Però Alexis, instruït en la pintura, sap reconèixer també les seves mancances i acceptar les novetats que li mostra l'avançat Gentile Bellini quan arriba a Constantinoble: "Tractava bé les ombres, imprescindibles per a donar volum, però em fallava la perspectiva, va dir. Se m'escapava el punt de fuga". I en canvi Bellini reconeixia que "Feia temps que volia pintar Venècia i havia hagut de venir a Constantinoble per a trobar-se amb un pintor que s'havia atrevit a fer el mateix amb la seva ciutat. Ni a Florència s'havien atrevit a tant". O també "ningú mai no pinta la pobresa; o un paisatge com a tema central, tu sí que ho fas", diu Bellini admirat per la peculiar manera d'afrontar la pintura a Constantinoble. Hi ha declaracions sobre l'ofici, sobre què significa pintar, i quin és el procés mental que se seguia en aquella època per fe-ho: "Allò que l'il·lustrador passa al paper no és l'objecte que esta veient, sinó el record d'allò que acaba de veure". Matamalas, Alexis, ens mostra la relativitat de tot plegat, en analitzar primer les pintures de Giovanni Bellini que rebia les crítiques "dels clergues més estrictes, que l'acusaven de pintar la Verge amb un punt de lascívia", i alhora ens mostre la gelosia que aquest sent davant el jove talentós Giorgione que "més que la bellesa, que és objectiva i està basada en proporcions que qualsevol pintor pot aprendre, cercava la gràcia, que és una cosa espiritual, subjectiva i impossible de definir, que neix de regles misterioses que no són als llibres i que no pot ser reduïda a fórmules". És l'arribada de la subjectivitat a l'art, fins aleshores sotmès a cànons i tradicions? És allò que només podem explicar d'una manera un tant etèria, molt personal, com aquells retrats de Giorgione, que tenen "una singular vibració, una força espiritual que es projecta en la mirada i en qualsevol detall de l'expressió", "una visió poètica de la realitat i una sensibilitat fins aleshores desconeguda". Però Alexis, i Matamalas, saben que per molt que entrin noves sensibilitats i noves formes d'art, sempre són hereves de la tradició, que és la que marca el camí que s'ha de seguir, o els viaranys que no són convenients, tant se val.

També hi podem llegir el Matamalas nacionalment conscient, preocupat per la pervivència dels pobles i les cultures. De fet, a mi, quan parla del perill que corren els grecs que han restat sota domini turc a Constantinoble, em recorda, i molt, situacions com la nostra: "Només una política de manteniment de la nostra consciència nacional i religiosa ens pot salvar de desaparèixer com a poble". O també: "Els grecs, a qui els turcs ens deien rumis, acceptàvem el paper secundari que ens havien atorgat aquelles noves classes dominants amb una vergonyosa submissió". I tot això ho fa sense perjudici de no fer perdre l'objectivitat ni de caure en un maniqueisme simplista. Venècia, aquella terra delicada, culta i evolucionada també s'exhibeix com un monstre de poder quan les coses van maldades, com quan Alexis és arrestat i està molt a prop de ser torturat acusat d'un fals espionatge. Al mateix temps, Gentile Bellini també veu que els turcs no són tan dolents com se'ls havia pintat. Ja he dit al principi que no em semblava gratuïta l'elecció d'aquella Constantinoble, bressol i amalgama de cultures que fascina Bellini i el mateix Matamalas, admirats tots dos per la capacitat de convivència de cultures diferents.

També hi trobam el Matamalas novel·lísticament coherent i cohesionat, versemblant. Capaç de situar-nos sempre en el moment just de la novel·la, de canviar el narrador de manera que sapiguem en tot moment qui ens parla amb continus apòstrofes al seu interlocutor, que majoritàriament és un misteriós Nícies, però també pot ser el mateix Alexis, donant veu als altres personatges. Cohesionat perquè Matamalas no fa aparèixer els elements gratuïtament a la novel·la, sinó perquè hi tenen un sentit que en un moment o l'altre ens dóna a entendre, i versemblant perquè l'autor ha fet també una feina rigorosa de recerca històrica que ens situa en tot moment ara a la Constantinoble grega, ara a la turca, ara a Venècia o a la mateixa illa d'Antígona que dóna nom a la novel·la. I ho fa amb tot luxe de detalls històrics sobre el menjar, la decoració o els grans esdeveniments històrics de cada moment, amb la rivalitat d'un occident dominat per les grans ciutats comerciants com Venècia o Florència, que s'enfronten al poder dels temuts turcs.

I a banda del Matamalas home, del Matamalas humanista, del Matamalas fascinat per la pintura, també hi ha el Matamalas filosòfic, el que pensa, el que reflexiona sobre l'home i el sentit de la vida, sobre el pas del temps, sobre les diferents maneres d'afrontar-lo i de passar les penes i les alegries que ens esperen al llarg d'aquest trànsit cap a l'illa d'Ítaca, o l'illa d'Antígona, on sempre sembla que tenim la necessitat de retornar per tenir la consciència tranquil·la, per asserenar l'esperit i dir-nos: "He rigut, he plorat. I ha valgut la pena". Ja de bon principi trobam una divisa que parla gairebé com una paràbola bíblica: "T'has fixat que a aquests cans els emociona molt més la imminència del menjar que el propi fet de menjar? Idò aquest és el motiu per al qual Déu no se'ns manifesta de manera clara; ens vol expectants, perquè en l'expectativa radica la major part de la felicitat". I parlant de filosofia, i de religió, també diu "consideren que les passions són la part detestable de l'ésser humà. L'argument perfecte per a les religions, obstinades a prohibir i censurar les reaccions bàsiques dels homes". Però confrontant amb aquesta ànsia de gaudir del present es mostra la visió més tràgica aportada per l'estimada primera, Irene, que fa caure la ingenuïtat d'Alexis dient que "el destí de qualsevol passió és esbravar-se, com un vi bo o un perfum exquisit". I ens mostra la part més cruel de la vida quan l'amant enamorat explica resignat i indignat alhora que "sap que pitjor que la mort és el dolor de perdre la persona que estimes", o més endavant quan el pare es lamenta de la mort del fill "que és més definitiva que la mort, perquè és l'extinció". En aquest sentit, L'illa d'Antígona és una novel·la optimista, humanistament optimista. Capaç de creure en l'espècie humana malgrat les atrocitats que és capaç de cometre, la destrucció de l'art, de les cultures, de la vida humana mateixa, que tanmateix és derrotada sempre per l'ànsia creativa de les persones. I així com va cloent el llibre, Matamalas es mostra capaç d'emocionar-nos, de manera poètica com quan diu "A fora plovia. Vaig pregar als déus que la pluja fes créixer de pressa el blat i els oblits. Després vaig plorar fins i tot amb la calavera". Un Alexis-Matamalas que sap distingir entre la llei i la moral: "Cap llei humana no em pot condemnar , però jo m'he sentit sempre el responsable moral de la seva mort". I tanmateix, tot plegat, per haver viscut, per haver conegut, per haver plorat, per haver patit, però amb la certesa final que, en paraules d'un Alexis vell, "les persones no naixem per a sofrir, sinó per a gaudir de la bellesa terrenal que ens envolta. Senzilles sensacions quotidianes de baix preu i altíssim vaor que justifiquen per si soles l'existència". Una existència la d'Alexis, que va molt més enllà de tot això. Llegiu-la i gaudiu-ne i veureu que en Tomeu Matamales, fa un mes i mig em va enganar. No és una simple novel·leta d'aventures, sinó tot un credo vital, d'art, d'humanitat, de plaer i de passió, que a la fi, és la vida mateixa.

Ja el títol del teu nou llibre presenta incògnites. Què significa Llobacarda? Què es pot llegir dins aquest títol?

És el nom d'un card, no gaire conegut amb aquest nom, però resulta graciós com passa en moltes de paraules que quan acudim al seu equivalent en castellà ens sonen molt més. En castellà, llobacarda és cardo borriguero. És un card blanc que punxa molt i entre tots els cards (la història passa a Sant Llorenç) vaig elegir el de llobacarda perquè dóna molt de joc. "Lloba" és la sotana d'un capellà, i també la femella del llop.

"Lloba", com a sotana, forma part de l'argot dels capellans? O era una paraula d'ús popular?

Sí, però la gent també ho deia, i fins i tot crec que tenia equivalents dins la part civil, la paraula "lloba". Nosaltres dúiem sotana i dúiem lloba. La lloba és un vestit més humil que la lloba, que és més humil que la sotana, que la duies pel carrer. Per ca teva duies la lloba.

I quin origen té?

No ho sé exactament. Però era un vestit telar. Les gonelles de la marededéu de vegades també es diuen lloba. És un vestit d'una sola peça. Però després, per aclarir un poc, perquè el lector no et tiri el llibre pel cap des del primer moment, hi ha el subtítol que ho aclareix tot: "Confessions d'un capellà terrol". "Confessions" ho entén tothom, "capellà" també, però "terrol" ja ve un poc de nou. A nosaltres a Manacor no ens hi ve gens. Però no podia posar "terròs", perquè és despectiu. I per posar un "capellà pàgès", don Martí no era un capellà pagès, perquè els foravilers no són pagesos. Pagesos per exemple ho eren la família de mossèn Alcover, que és una categoria forta, poderosa, que ha demostrat a través de la història, a través de la guerra civil, que tenien les armes, i no només els doblers. I "terrol" ve de terra, de tal forma que molts recordaran, si ho demanen als seus pares o als seus padrins, que hi havia uns ocells del color de la terra que feien els nius en terra que es deien "terroles".

I com surt la idea o la necessitat de fer aquest llibre?

És un deure que sentimentalment vaig contreure amb aquest home. Don Martí Rosselló va ser rector de Son Carrió en el moment del desembarcament d'en Bayo, i això em feia tornar una mica arrere, perquè ell va participar amb els falangistes, i ell era molt falangista. Com a compensació l'enviaren de vicari a Manacor, i hi va tenir molt d'èxit. En aquells moments hi havia don Montserrat Binimelis, Barraquetes, de rector. Don Martí va tenir molt d'èxit amb les dones, no és que fos un capellà plantós ni res de tot això, però vaig demanar a don Bartomeu Munar a veure què va passar amb don Martí i em va dir "feia massa olor de mascle dins aquella sagristia". L'església de postguerra va ser feixista, però també va ser molt misògina, com ho continua sent ara. En aquell temps hi havia abusos sexuals en el col·legi de La Salle ben demostrats i ben segurs, hi havia capellans que s'entenien amb jovenets, i mai varen dir res de tot això. Però tot d'una que hi entrava una dona, tot d'una es prohibia. Ara passa el mateix: aquest cas que fa trontollar la tiara de Roma és perquè ell, el papa, no va deixar que engegassin un capellà pederasta de nord-amèrica.

Sí, ara diuen que el problema dels pederastes és que són homosexuals...

sí, ara hi han afegit això. I això sí que és per matar-los, han posat el ventilador a la merda i n'escampen pertot, perquè estan molt estrets. Però és graciós perquè tot d'una que un se n'anava amb una dona el treien fora de l'església. Si estava amb infants no passava res. Idò bé, amb aquest home, els capellans d'aquí l'acusaren del pitjor que hi pot haver, que és de sol·licitació en el confessionari, valer-te del confessionari per quedar amb una dona, i això està molt penat. El bisbe Hervàs, sense encomanar-se a Déu ni a santa Maria, va castigar aquest homenet que se n'anàs a ca seva a Sant Llorenç i només tenia una hora el dematí per anar a dir missa a ca les monges i un permís per triar un confés per confessar-se. I ell, amb tota la humilitat, se'n va anar a ca seva i va començar a cultivar la terra. I és l'estampa que recorda tothom: vestit amb la sotana, llaurava, cavava llobades, batia. Una de les coses que m'han fermat més a aquest home és la història que em contava mon pare que quan anava a batre amb la batedora d'en Campandes el trobaven fent feina.

I feia feina a fora vila per pura supervivència.

Sí. I és molt diferent, perquè jo em vaig fer capellà obrer, però per lluita. Un capellà obrer és com un títol gloriós, però un capellà foraviler... Al cap de molt pocs anys, canviaren el bisbe Hervàs i dugueren el bisbe Enciso, que el va perdonar tot d'una i el va deixar de vicari de Sant Llorenç, però sent vicari de Sant Llorenç, ell va continuar. Record, i és el vincle més fort que he tengut amb ell, molt fugaç, però molt fort, record quan vaig anar a Sant Llorenç a Flor de Card per presentar "Dos pams d'home" i "Nu" i vaig llegir allò que "l'infern és un invent dels sàdics i un negoci rodó per als mercaders de por" i hi havia els Palerms de Son Servera que cantaren cançóns fetes damunt aquest llibre. Quan ell ja se n'anava, amb boineta i nas afuat, magrel·lo, vaig anar a agrair-li la seva presència i em va dir una frase que em va quedar gravada per sempre: "Benaventurat vós, que heu tengut coratge de dir el que vos sentiu, i no com jo que per salvar la pell he hagut de dir moltes mentides damunt la trona". Però clar, la seva vida dóna per a una homilia, per a set o vuit pàgines. Però es dóna la coincidència històrica que el temps que ell estava castigat, mossèn Salvador Galmés, aquest monstre de la nostra literatura, l'escriptor més bo de Mallorca i de part de les lletres catalanes, estava pràcticament agonitzant a ca seva en un estat bastant llastimós, perquè havia quedat cec d'un ull, l'altre ull li havien d'alçar la parpella amb un esparadrap, totalment sord. I don Martí el va elegir com a confés. Com que no es podien entendre parlant, don Martí escrivia les confessions i les hi duia cada mes.

En forma de carta?

En forma de confessió. Començant amb "Pare, jo m'acús...". Una novel·la sol ser una història que li canvies els noms. Madame Bovary segurament era una veïnada d'en Flaubert, i li va canviar el nom i va quedar beníssim. I jo ho faig a l'inrevés. Don noms propis. Tots els noms que hi surten són autèntics: el capellà Vives, en Barraquetes, mossèn Galmés, mossèn Alcover... La història d'aquest homenet donava per molt poc, però vaig pensar que em serviria de finestró per guaitar a la història d'un moment de l'església de Mallorca molt fosc, molt fort, però el finestró era petit i quan vaig descobrir aquesta coincidència els vaig fer entrar tots dos. I és una contemplació no d'un finestró si no des de la balconada dels mossens. L'església tenia una balconada magnífica d'homes forts, literats, il·lustrats: mossèn Galmés, mossèn Alcover, mossèn Costa i Llobera, mossèn Riber. A Manacor encara hi hava trenta capellans, només a l'església gran. L'enveja als capellans era molt forta. També hi havia una lluita soterrada a mort entre requetés i falangistes. Però part damunt tot el que jo pretenc és una obra literària. No és una història ni un assaig.

I quina és la lliçó d'aquesta obra? Hi ha diferents fronts oberts? És una crítica a l'estament eclesial d'aquell moment? És una reverència als homenots de l'església d'aquell temps? És una crítica a la repressió de l'església envers tots els temes relacionats amb la carn i el sexe?

S'hi pot llegir tot això i molt més. Jo no faig una novel·la de tesi. Com a bon predicador, les meves novel·les eren de tesi. El meu sistema d'un temps era de predicador, de voler demostrar per exemple que "un coix que camina camina més que un que camina bé que està assegut". I a partir d'aquí faig moure el personatge perquè el lector en acabar el llibre vegi la tesi ben oberta i demostrada. Aquí no. He progressat molt més. És simplement una història. Tothom en traurà el profit o les conclusions que vulgui. De totes formes, la meva intenció és fer justícia històrica. Aquests dies pròxims al catorze d'abril duc una obsessió: veig que lluitam molt per recobrar la memòria històrica, que és un fet intel·lectual, que es recorda en un llibre. Però no ens podem conformar amb la memòria històrica, hem de lluitar per la justícia històrica. Si amb el Moviment ens haguessin robat ca nostra, ara en podríem parlar. Però jo el que vull és que em tornin ca nostra. I la justícia històrica és totalment impossible perquè comanden els mateixos. Els bons no són els qui ho fan bé ni els legals. Els bons són els que guanyen. I com que guanyaren ells, ells continuen: l'església és la mateixa, el rei el va posar en Franco. I l'església no ha demanat perdó de res, i en va fer moltes de grosses. I quan veus que l'autoritat no fa justícia, no et queda més remei que fer-la tu pel teu compte. En aquest llibre hi ha un intent de fer justícia històrica amb aquest homenet retornant-li l'honor d'una forma o una altra. En política, mentre no hi hagi una ruptura, no hi haurà justícia històrica. Això només serà possible el dia que guanyem nosaltres, que guanyi la república. Per això la memòria històrica és purament testimonial. I són copets de justícia. Per exemple, a Manacor hi va haver una injustícia molt forta a ca mossèn Alcover, perquè hi desheretaren el germà major, n'Andreu, el germà major, perquè es va casar amb una al·lota bona al·lota, però pobra, i quinze anys més jove que ell. El desheretaren perquè s'havia casat amb una pobra i perquè s'havia deixat dur per la concupiscència, perquè no s'havia casat per tenir al·lots sinó perquè aquella femella era bona. S'ha fet tan poca justícia històrica amb aquest home que ara l'Ajuntament quan ha de convidar qualcú de la família Alcover mai convida els fills, els néts o els renéts de n'Andreu, sinó els néts d'un altre, que són els dels Cabanells, que són els que profanaren can Alcover. Els descendents de n'Andreu són els Cirgues, descendents del profanat, del desheredat. I aquí cont tot això.

L'excusa per partir en el llibre és el sexe. Què significa el sexe per a l'espècie humana? De vegades sembla que tot gira entorn dels doblers i del sexe, que mouen el món. És el més important de la vida? És una part més?

Vist des de l'home mateix, el sexe és una part essencial de l'home, de tal forma que jo no seria partidari de l'afirmació d'en Freud quan diu que el sexe ho és tot, però sí del catecisme holandès quan diu que el sexe influeix en tot. Des del sexe l'home ha de fer les dues coses més essencials de la seva vida, que són estimar i crear. Sense sexe no hi ha estimació i sense sexe no hi ha creació. El sexe és l'essència de l'home, hi és essencial.

I per què aquesta obsessió de l'església amb el sexe? Per controlar l'amor? Per controlar la creació?

Clar. Perquè l'església va passar de ser alliberadora a ser dominadora. I perdona que ho digui amb mala criança: per dominar un home no hi ha com agafar-lo pels ous. Com que és la part més sensible, que l'home conserva amb més honestedat i amb més pudor, l'església ho aprofita per dominar. I per tenir els capellans dominats els ha agafats pel sexe. I l'església morirà pel sexe. Amb la mateixa arma que mata, amb aqueixa arma morirà. O l'església canvia totalment o l'hauran de fer desaparèixer com una secta maligna, perquè en aquests moments, tot el que predica l'església sobre el sexe va contra la ciència moderna. És com si digués a en Galileu que la terra no es mou. I ara arribats al segle XX, amb el gran descobriment del sexe, l'església s'ha tancat en banda. Per molt que vulgui en Benet XVI, ell existeix perquè un home i una dona pegaren un "polvo". Venim del sexe i vivim pel sexe i des del sexe. En el sexe la cosa està molt clara: ni reprimit, ni depravat.

Però aquest pudor, ja hi era abans del cristianisme...

Sí, clar. Però es coneix que antigament hi havia més llibertats. Hi ha hagut civilitzacions més avançades, com els grecs, els inques. Però repetesc, ni reprimits, ni depravats.

Però això és elàstic. La moral l'estableix cada civilització.

Però ara vivim en una moral personalitzada. L'ideal del sexe és no ser reprimit ni depravat. Un exemple de la repressió, que et mena a ser fals, hipòcrita i reprimit és l'església. Però també jo admet que hi pot haver una depravació dins el sexe.

I de fet, els extrems es toquen: de deu vegades nou, un repressor és un depravat.

Hi ha un exemple que també costarà molt a l'església. El fundador dels Legionarios de Cristo, en Marcel Marciel. Tot i ser fundador d'un grup més poderòs que l'Opus, s'ha descobert la seva vida. Resulta que aquest home era pederasta, abusava dels seminaristes i tenia fills per aquí i per allà, i llavors anava a veure el papa i li aconsellava que dormís en terra i es donàs disciplines. La repressió del sexe et pot dur a aberracions molt grosses. Hem de seguir aquell sant pare que deia que "no ens hem d'avergonyir de parlar d'aquelles coses que déu no es va avergonyir de crear". Una de les poques justícies que hi ha en el món. Amb tots els milions del món, un home ni amb... viagra es diu?, encara no n'he haguda de fer servir mai, enravana, mentre que un pobre desgraciat es fa una palla davall un pont i té una felicitat que no té ningú. Seguesc pensant que la bondat està en el cor i el gust enmig de les cames. Els pagesos deien que "dels pecats de la perdiu nostre senyor se'n riu".

És un mal de les religions monoteistes?

És un mal de tots els dominadors. En Franco era més repressor que qualsevol. Pensa que en temps seu els homosexuals estaven sotmesos a la llei de vagos i maleantes. Feren una batuda a Manacor i un manacorí i un parell més hagueren de passar tres anys al penal de Santa Maria. El dictador sempre és més repressor que ningú. Però si ets un repressor absolut, en nom de déu, és quan ho reprimeixes tot. I això surt en el llibre: tots els pecats tenen parvetat de matèria, això vol dir que tots tenen tres categories diferents: falta, pecat venial i pecat mortal. El sexe és l'únic pecat que no té parvetat de matèria. El més petit mal pensament és pecat mortal. Jo un dia li deia a don Llorenç, els reprimits sou supereconòmics, per anar-te'n a l'infern dient mentides, has de dir més mentides que déu. I amb un simple mal pensament ja has guanyat l'infern. Un home que és lliure en el sexe no el dominaràs amb res. L'Opus té gent externament molt preparada, però tenen un sexe infantilitzat. Si són capaços de dominar un metge, només ho poden fer pel sexe. La llibertat ve pel sexe. I el sexe no és només el coit, hi ha una gamma infinita de sensualitat, la tendresa... Quan mires una persona, des de la primera persona, tens una atracció o una repulsió sexual. És el seu cos, tenim un cos. Quan Jesús va fer el signe de l'eucaristia, el més important, no va dir "menjau, això és la meva ànima", va dir "menjau el meu cos". Un cos sense sexe és com una pepa.

Per què l'església és ara buida d'aquells grans homenots literaris que anomenaves: mossèn Alcover, mossèn Riber, mossèn Galmés, mossèn Costa i Llobera...?

Històricament hi hauria moltes explicacions. Podria ser un cop de sort. Però també n'hem de fer una lectura sociològica. Pensa que nosaltres, i quan dic nosaltres vull dir la teva generació, no la meva, som els primers que tenim una mitjana universitat de Mallorca, i no hi ha totes les facultats. Per poder estudiar, un temps, només ho podies fer si sorties fora. L'església, en aquells moments de la història del llibre, tenia cinc o sis seminaris a Mallorca equivalents a cinc universitats. Mossèn Galmés o mossèn Riber traduïen del llatí o del grec com jo puc traduir del castellà. L'única sortida que tenien els pobres cap al món de la cultura era fer-se capellà. A més, el pagès de cada possessió havia de tenir un fill capellà. Quan jo era jovenet hi havia el capellà de les Pastores, el de Son Mesquida, el de Bellver, el de Son Fangos... Els nobles no estudiaven, eren malfeiners i vivien de rendes. En Verga va dir que "això de la literatura i de l'escriptura és cosa de capellans i xuetons". Qui anava a veure mossèn Galmés? En Forteza-Rey. I això és l'explicació sociològica. Igual que també en té una el fet que molts d'homosexuals es fessin capellans. Sociològicament la teva vida quedava explicada: quedar fadrí sense casar-te, sense veure dones, però en canvi, deies "som capellà, no puc". I hi ha una altra cosa molt curiosa: en Costa i en Galmés anaren a estudiar a Barcelona i varen dur el català dins el cor. Mossèn Alcover era llicenciat en teologia, però a València, i ja no duia el mateix patriotisme. I altres eren de Madrid. Mossèn Riber va ser el primer mallorquí de la Reial Acadèmia Espanyola. Mossèn Alcover va lluitar molt, perquè tenia bo amb el rei, perquè la RAE tengués una cadira per a les llengües regionals, que deien llavors, i ho va aconseguir, cregut que ell seria el primer que s'hi asseuria. Però els enemics, que en tenia molts, es mogueren de manera que ho va ser en Riberet. I mossèn Llorenç Riber era de la Reial Acadèmia Espanyola. Hi havia un moviment acadèmic molt gros. Per exemple, l'arquitectura. I això era una curolla molt grossa de mossèn Alcover. Hi havia dues tendències molt clàres en aquell temps, els partidaris d'en Maura, germà d'Antoni Maura, que va ser rector del seminari, i que tendien al gòtic, i els de n'Alcover, que tendien al romànic.

Quin pes té la dona dins la novel·la?

Molt. Jo crec un poc en allò que deia en Miquel Àngel Riera, que cada novel·la ha de ser el retrat d'un personatge. El que sí que és segur és que aquest personatge, don Martí, tenia dos trets dels quals no es podia desfer: un temperament molt fort, que el va dur a pegar dues galtades dins la sagristia a un dels seus acusadors, que era don Guillem Grimalt; i l'altre que era femeller, i jo no ho puc obviar.

Però com hi surt, la dona, dins la novel·la?

Hi surt primer perquè ell continua. Però després ell s'enamora de la neboda de mossèn Galmés, i és quan es comença a sentir-se digne, perquè comença a estimar una dona. Ell sempre les havia posseïdes, però mai les havia estimades. La dona hi té un paper molt important, igual que sa mare. Hi ha la dona tendra, guapa, que era la neboda de mossèn Galmés, i també hi ha la dona com a necessitat de sexe. Hi surt la dona-mare, la dona-amor i la dona-sexe.

I amb una relació sexual sense amor, queim dins aquella depravació de què parlaves?

No, no. Només hi ha una manera de ser depravat que és convertir-te en un drogoaddicte del sexe. Fer sexe sense amor és igual que prendre una copa de xampany, perquè el sexe és una necessitat. Comences a ser un depravat quan perds la teva llibertat i allò et domina, sigui el sexe, l'alcohol, la droga o el poder. El sexe sense amor ha d'existir perquè és una necessitat corporal. Qualque dia jo menj sense gust, perquè és una necessitat. El sexe sense amor és com pa eixut, però els qui diuen que mai han menjat pa eixut és que no saben què és fam. I tot aquell que dignament et serveix sexe és un servei que et fa, com si t'atures a Es Cruce a dinar. Allò dolent d'un alcoholitzat no és el vi, sinó la dominació que exerceix el vi sobre ell. Però si tu, pel que sigui, des del sexe solitari a anar amb una persona i ajudar-la a sobreviure i a donar-li un jornalet, tot això és tan digne com anar a menjar un menú. Has de sobreviure i això s'hauria de fer amb naturalitat. Ara, que el sexe et pot llevar la llibertat, sí. Si només vius pel sexe, sí. Com te la pot llevar el poder, o els doblers, o la feina. Però el sexe és una necessitat tan natural... que les cultures més civilitzades ho contemplaven com un servei normalíssim. Ara, el pudor hi continua sent. A Can Gazà he aconseguit que dinem junts, que xerrem, que sigui autogestionat, però no hi ha manera de saber com s'arreglen. I jo record que fèiem unes reunions amb uns capellans preciosos que ens anomenàvem Capellans Obrers dels Països Catalans. I cada any proposaven un tema. Jo cada any proposava el mateix: per què no ens contam com ens arreglam? I no hi havia manera. I demanava, però "com t'ho fas?", "com arregles aquest tema?". I un va dir per què no feim "la relació del capellà amb la dona", i jo vaig dir "això no em serveix de res, perquè a mi m'agraden els homes".

Però d'on neix aquest pudor?

L'home es forma per la genètica i els dos primers anys de vida. Tots som fruit d'un ou i d'una primera educació. I això és definitiu, tota la resta és emblanquina façanes. La genètica la dus tota la vida, la intel·ligència, el físic. Però els primers anys són els que et formen. I diràs és que "jo mai li he parlat del sexe", però li has rentat el cul, i no el deixes anar brut, i no el deixes tocar el "pito", ni deixes posar el dit dins la poma a la nina. I no ets un reprimit, no vas a l'església, ets un liberal, però dus l'al·lot com el duien les padrines fa cent anys. "Això no es diu", "això no es fa", i no són les beates, és absolutament tothom. I no hi ha cap al·lot que no dugui paquet, i que no dugui més de dues hores la merda aferrada al cul. I l'al·lot s'avesa que allà passa cosa, com s'avesa que de la boca li ve un gust, perquè hi entra el menjar, el biberó, però pel cul li ve el disgust, plora quan el canvien... I quan l'al·lot té tres anys... morta, ja no hi ha res a fer. I tothom va tapat. La cara sempre destapada, però el sexe tapat sempre. I llavors vas contra la cultura que posa un vel per tapar la cara.

Però històricament aquest pudor és mil·lenari...

Més repressor que el poble jueu no hi ha ningú, i fa quatre mil anys. Quatre mil anys de repressió, nosaltres no venim del camasutra, venim de la puta bíblia de Cristo. Estam parlant dos occidentalets. No hem nascut a la selva d'Àfrica, ni hem estat mai dins una civilització com la Índia. Les tres religions monoteistes neixen del mateix. Els jueus, els cristians, que diuen que perfeccionaren la bíblia amb els evangelis, i després vengueren els mahometans, que també són de la bíblia.

I per acabar, en una pinzellada de dos minuts, tens res preparat per publicar aviat? Novel·la, poesia, contes...

Em costa molt l'escriure. Els llibres són com fills, i cada vegada els tenc més clars, em costa comanar-los, tenir-los. No vull dir que no en tengui un altre, perquè és un plaer extraordinari tenir un fill, però si això va bé, m'animarà... però vaig molt lent, perquè per exemple en aquest llibre hi ha una literatura molt cuidada, això no és una rondalla. El meu referent en aquesta història és mossèn Galmés, jo si un dia pogués escriure com ell va escriure Garriguer d'Infern ja no escriuria res més. És una obra definitiva, per a mi, per a mi i per a la crítica. I amb aquest llibre, amb tota la modèstia, hi ha una literatura, molt cultivada, molt feta. No és enrevessada, però sí que tira molt cap a mossèn Galmés, perquè el tenia molt a prop.